Comunicat d’en Zigor en motiu de l’11 de setembre

Estimats i estimades companyes de lluita,

Un altre cop em permeto dirigir-me a totes vosaltres per a acompanyar-vos durant aquest 11 de setembre, durant la nostra diada nacional. Va passant el temps, ja són unes quantes diades a les que no he pogut acudir, però en totes elles sé que he estat present. No només per la meva voluntat de viure-les també des d’Albacete, sinó encara més per la vostra voluntat de recordar a les persones que estem preses i que lluitem i somiem per la llibertat del nostre poble. Per la llibertat del nostre poble i dels altres pobles que, al igual que els Països Catalans, no poden decidir el seu propi futur. Així que em permeto d’escriure-us unes paraules de cara a agrair el vostre permanent suport. I alhora, demostrar que per molt fort que sembli l’enemic, per molt que s’escarrassin en fer-nos desaparèixer, per molta repressió que utilitzin, i per moltes presons que construeixin, no poden fer-nos desistir dels nostres plantejaments, de la nostra ferma voluntat de lluitar. De fet, com ja sabeu, no són capaços ni de treure dels carrers d’Euskal Herria les fotos dels seus lluitadors, dels seus gudaris. Ara, estem en la preparació del circ dels polítics de cara a la sentència del Tribunal Constitucional respecte a l’Estatut. Escotant-los cada dia dir que si cal una manifestació abans de la sentència, de si cal una després, de si cal esperar a veure què hi diu la sentència, que s’haurà d’acatar…Quins pocavergonyes!!! Sembla que no va haver prou d’anar de genolls a Madrid per a que deixin fer un nou Estatut. Ara toca acatar que uns jutges que juguen a ser déus, i que com sempre defensen allò d’Una Grande y Libre, ens diguin qué som i on volem anar. Doncs no, que es mengin amb patates el seu Estatut, que mai ha estat el nostre, i els polítics del Parlament vagin a per les engrunes. Que nosaltres no volem cap estatut que ens lligui a Espanya, que el que volem és disposar de la capacitat per a poder ser independents i socialistes. No crec que sigui tant difícil d’entendre.

És clar que és lluny l’horitzó de la llibertat, però només existeix una manera d’avançar que és fent camí. Són molts els pals a les rodes que ens van ficant, estenent l’espanyolisme a casa nostre. Que si la selecció espanyola és la de tots, que la pantalla gegant a Terrassa és per fer un homenatge a Xavi…doncs no! Demostrem que els seus esforços no els hi donaran fruits, que estem disposats a no deixar-nos vèncer. Recordem als que van lluitar abans que nosaltres, continuem el seu camí, organitzem-nos, lluitem, i arribarem al nostre destí.

Per acabar, us envio una forta abraçada a totes vosaltres, i en especial a la Laura, el Diego, la Lola, i la Marina, sempre juntes sempre rebels.

Visca Catalunya Independent i Socialista!

Visca l’Internacionalisme Revolucionari!

Zigor Larredonda Muñoz – Pres polític català


%d bloggers like this: